1.Tria dos esports d'aventura i explica en què consisteix practicar-los.
La Caiguda Lliure:
La caiguda lliure és la caiguda d'un cos en què únicament actua el seu propi pes i no hi ha fregament. Aquest fenomen es produeix quan els cossos cauen en el buit o quan el fregament amb l'aire gairebé no els afecta. En la pràctica, varia molt si un cos està afectat pel fregament o si cau en el buit.
Un experiment que es pot fer és deixar caure dins d'un tub una bola de metall, un tros de suro i un full de paper. Deixem caure els tres objectes consecutivament des de la boca del tub, i prenem nota del temps que tarda cada un d'ells en arribar al fons. Es veu una clara diferència en la velocitat del tres cossos: per una banda, la bola de metall té una petita superfície però una gran massa, es a dir, té una gran densitat, i per això es el que triga menys en arribar a la base del tub. El segon més ràpid seria el tros de suro que, amb superfície i massa petites, és menys dens que l'altre i per això triga més. Finalment, el full de paper seria el que necessitaria més temps per a arribar a la base del tub, ja que té una densitat molt baixa però una gran superfície.
Si aquest experiment es realitza fent el buit al tub s'obtindran resultats diferents: els tres cossos arribaran alhora pel fet que no existeix fregament i que la seva acceleració, i per tant el temps del recorregut, és independent de la seva massa.
En la caiguda lliure, tots els cossos pròxims a la Terra es mouen amb una acceleració constant, el valor de la qual és 9.81 m / s2. Aquest valor es denomina "acceleració de la gravetat" i es simbolitza per una g. El valor 9.81 m / s2 varia en els diferents punts de la superfície terrestre i disminueix amb l'altitud. Però com que no varia molt s'accepta 9.81 m / s2 per a tots els punts situats al nivell del mar.
Amb el coneixement del valor g, podem saber la velocitat d'impacte d'un cos depenent del temps.
Com la posició, també depenent del temps
L'Alpinisme:
L'
alpinisme és un
esport que consisteix a fer ascensions a
muntanyes elevades, generalment d'un cert grau de dificultat. És considerat habitualment una de les modalitats del
muntanyisme.
Apunts d'història del Alpinisme
La primera muntanya que es va pujar per motius purament esportius, sembla que va ser el Mont Aiguille, al sud de França. Antoine de Ville, per ordre del rei Carles VIII, el va pujar, ajudat de cordes i escales de fusta, a l'any 1492.
Abans d'això ja s'havien pujat muntanyes, sempre amb una o un altra finalitat i és probable que amb el pas dels anys i dels segles, altres muntanyes fossin pujades, per pastors, caçadors o aventurers. Res se'n sap d'aquestos. Així el següent pas reconegut i documentat de la història de l'alpinisme es presenta tres segles més tard.
Al 1760 un ric ginebrí, dit Horace-Benedict de Sausure, marxa al país del Mont Blanc. La seva voluntat queda sotmesa al desig de pujar-hi. Sabent-se incapaç d'ésser el primer en pujar, ofereix força diners al que trobi un camí practicable fins al cim del Mont Blanc. Això trigaria 26 anys.
Al 1786, el dia vuit d'agost, dos aficionats ben entrenats, Jacques Balmat i el doctor Paccard pugen fins al cim i baixen sans i estalvis. Un any després, el promotor d'aquesta aventura, Horace-Benedict de Sausure, trepitja també el cim, acompanyat de un grup de guies de Chamonix.
A partir d'aquell moment, de manera accelerada a la segona meitat del segle XX, una a una van essent vençudes totes les muntanyes del món. Des de les mes altes fins les mes difícils. Malgrat això, dia a dia també van sorgint nous reptes i es fan paleses dificultats i possibilitats que abans no havien estat tingudes en compte. Fins i tot pics que ja formaven part de « la història » revifen l'interès dels alpinistes, amb vies noves i itineraris espectaculars.
Actualment l'entrenament i la tècnica de muntanya, el perfeccionament dels materials i la relativa seguretat que proporcionen els sistemes de comunicació i rescat han popularitzat considerablement la pràctica d'aquest esport. Així mateix l'especialització de professionals de la muntanya –guies, portadors o acompanyants- fa possible que persones limitades per l'edat o la manca de capacitat, o que simplement no vulguin pujar per si mateixes, tinguin al seu abast un ventall ample i atractiu d'itineraris.
Alguns perills objectius en la practica de l'Alpinisme
És un esport de risc, això comporta l'existència de factors aliens al practicant, intrínsecs al medi en què es desenvolupa, els principals a tenir en compte son:
- La meteorologia amb ràpids i freqüents canvis: el fred, la tempesta de neu, pluja, vent i la boira.
- Les allaus de neu, el despreniment de cornises, la caiguda de masses de gel (seracs). Tots tres esdeveniments poden ser espontanis o provocats pel mateix alpinista.
- El despreniment de roques i les esllavissades de pedres, també espontanis o provocats.
- Les escletxes a les superfícies glacials, ja siguin evidents o siguin cobertes per neu recent o en forma de ponts.
Materials bàsics per la pràctica de l'alpinisme
Es tracta d'una sèrie d'elements específics, producte d'una tècnica esmerada i en contínua evolució i perfeccionament. Un material adequat pot proporcionar grans avantatges i millorar molt el rendiment. És de preu elevat.
- Calçat adequat: botes rígides o semirigides.
- Grampons d'acer i dotze puntes, encara que en la pràctica de l'esquí de muntanya (esquí alpinisme) és freqüent utilitzarlos d'alumini i de només deu puntes.
- Roba d'intempèrie, a base de teixits paravent transpirables.
- Gorro i guants adequats al clima esperat o possible.
- Talabard (també conegut com baudrier) adequat a l'activitat prevista.
- Casc protector si és prevista o possible la seva utilitat.
- Corda dinàmica, de gruix i llargada adequades (la clàssica es 8/10mm i 40 metres).
- Bagues de diverses mides.
- Piolet curt o llarg, tècnicament adaptat a cada activitat.
- Mosquetons, vuit per descens en doble corda (ràpel), claus de gel, pitons, friends...
I el material comú a totes les activitats de muntanya: motxilla, llum frontal, aigua i queviures, instruments d'orientació, ressenyes i mapes, manta tèrmica.
Actituds de l'Alpinista
Un cèlebre guia alpí i escriptor, Lionel Terray, va donar als alpinistes el títol de "conqueridors de l'inútil". És una pràctica materialment improductiva, excepte naturalment per a les persones que fan de la muntanya una professió remunerada. Aquest "no-res" que s'espera permet a l'alpinista adoptar i transmetre actituds enriquidores: amb el seu esforç no superarà sinó a si mateix. Èxits i fracassos, com els freds i la calor, la por i la joia, pertanyen a la intimitat de cadascun. Les fotos al cim i els reconeixements públics de què són objecte els millors alpinistes són no-res i res poden afegir a aquells que són posseïts per la passió de la muntanya.
L'alpinista és també aquell que va i torna i als dos viatges fica la mateixa empenta. Mentre és a la plana estudia els itineraris, comprova i repassa el material i calcula d'un a un els passos que farà. Quant és ja a muntanya avalua i torna a avaluar allò que té enfront, el pendent, tan segur a les hores fosques de la nit però que serà un corredor de blocs de gel o de pedres soltes després del primer raig de sol. No es distreu ni dedica la seva energia a res diferent del que desitjava a la plana. I quan ja és de tornada només pensa en la propera... i tornar a començar.
La muntanya és perillosa. Ningú com l'alpinista sap de la fragilitat de la seva existència i ningú sap millor que conservarla és la millor forma de progressar.
Alpinistes
Alpinistes catalans
Relacionats
2.Posa exemples d'activitats que s'inclouen en el turisme cultural.
- Etnogràfic
- De compres
- Arqueològic
- Literari
- Científic
- Gastronòmic
3.Descriu què tindries en compte si volguessis triar una destinació turística a l'extranger per al proper estiu.
El clima, el paisatge, els llocs turistics, etc.
